Recuperant la jota pas a pas

“El nostre objectiu ha estat sempre tornar a posar a la jota al lloc que li correspon. És a dir, a les places i als carrers de la Ribera d’Ebre els dies de festa”, assegura Mireia Grangé, presidenta de l’associació Lo Fardell Patxetí. Una fita que ja es podrà donar per assolida el proper 12 de setembre, amb la celebració de la sisena edició de la festa de la jota, que tindrà lloc a Móra la Nova. Per primer cop, els setze pobles de la Ribera d’Ebre –incloent la Serra d’Almos i Darmós- ballaran la seua jota tradicional en una festa que s’ha caracteritzat des del seu inici per haver estat una reivindicació de germanor entre tots els municipis de la comarca.

Festa de la jota 2014, a Ascó.

Tot va començar al 2009, quan diversos grups de jotes escampats per tota la comarca van acordar unir esforços per tal de recuperar el ball de la jota al màxim de pobles de la Ribera. “Només es ballava en cinc o sis pobles i vam voler recuperar la dansa tradicional de la comarca, que era habitual però, que en molts llocs, la Guerra la va acabar esborrant”, assegura Grangé. Per això, amb la col·laboració de diversos estudiosos locals, es van iniciar les tasques de recerca per recuperar part d’algunes jotes que antigament es ballaven a les localitats.

Els grups de treball van tenir com a punt de partida l’obra del folklorista i músic Joan Bargalló “Balls i Danses de les Comarques de Tarragona”, dedicat a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta en el seu segon volum. “A partir d’aquí en molts indrets també es va consultar a tots els avis i àvies que encara podien recordar com la ballaven, i així es va completar l’obra. I també en alguns pobles es van poder recuperar documents que contenien partitures o algunes descripcions de com es ballava a cada indret la jota”, aclareix Grangé.

Festa de la jota 2015. A Riba-roja d'Ebre.

Festa de la jota 2015. A Riba-roja d’Ebre.

En el cas de Riba-roja d’Ebre, per exemple, la recerca ja s’havia dut a terme a la dècada a principis dels 90 i va servir com a model a seguir pels grups de recerca. A Riba-roja, per desenterrar la jota es va haver de recórrer a la memòria viva del moment. L’estudiós Josep S. Cid assegura que en aquells moments hi havia músics que coneixien el ritme que tenia la jota i no va ser difícil aconseguir-lo tal i com s’havia tocat sempre. Per la dansa, es va optar per consultar, sobretot, a les persones grans del poble. “Vam trobar memòria molt reculada, amb testimonis que tenien gairebé cent anys d’edat, i ens va permetre reproduir a partir dels seus records la manera com es ballava la jota al municipi”, explica Cid.

I és que en cada localitat, la jota guarda algunes singularitats que la fan especial, i diferent a la resta. Per exemple, en el cas d’Ascó, la jota es balla amb una coca a la mà, i per això és coneguda com a “ball de coques”. També a Móra d’Ebre, on fins i tot el ballador, tenia dret a ballar amb tantes noies a la vegada com coques tingués a la mà. Un altre cas peculiar es pot trobar amb la jota de Benissanet, que es coneix com a jota foguejada, perquè els nois solien tirar petards a les faldilles de les noies més atractives de la manera que, la noia que acabava la festa amb les faldilles més cremades es considerava la més desitjada. En altres indrets es balla puntejant el ritme als els dits, o també simulant un festeig.

Tot i això, en alguns municipis no ha estat possible trobar cap petjada dels passos que tenia la jota i s’ha optat per reconstruir-la de nou, com és el cas de Móra d’Ebre –on el músic local Ferran Roca va composar la partitura- o a Móra la Nova –amb la composició de Jorgina Gironés-.

Festa de la jota2015A dia d’avui, ja s’han recuperat i també reescrit les jotes dels setze municipis de la Ribera d’Ebre, que es ballaran juntes i per primer cop el proper dia 12 de setembre. El periodista Genís Sinca destaca que “la feina que s’ha dut a terme en els últims anys ha estat espectacular”. Sinca, un dels estudiosos de la Ribera d’Ebre –sobretot de la figura d’Artur Bladé-, defineix com a “exemplar”, la tasca del Fardell Patxetí ja que, assegura, “ha estat un moviment de la gent dels pobles, que per iniciativa pròpia han remogut cel i terra per tornar a reviure una tradició que en molts llocs s’havia perdut, a més amb un seguiment i un èxit impressionant”. “Crec que el país té molt a aprendre d’algunes iniciatives que hi ha a la Ribera d’Ebre. I és hora que la resta de Catalunya miri a la Ribera per coses com aquesta, que són un exemple per a tot el país”, conclou Sinca.

Tot i això, la presidenta de Lo Fardell Patxetí, Mireia Grangé, subratlla que “estructurar les jotes amb passos concrets és una mentida” en certa mesura, ja que antigament la jota era un ball improvisat i cadascú la ballava com volia. Tot i això, amb les ballades populars, en cada poble hi havia singularitats i alguns passos que s’utilitzaven més que d’altres, i tenien uns trets característics propis. “No existia la coreografia de la jota, perquè era un ball lliure, però nosaltres optem per fer coreografies diferents perquè sigui més fàcil aprendre a ballar-la i donar-la a conèixer, sobretot als més petits. D’aquesta manera, estem aconseguint recuperar alguns passos antics i fer difusió de la dansa perquè al final, estigui present a totes les places de la comarca”, defensa Grangé. En aquesta línia, Josep S. Cid destaca que “el ball no ha de ser arqueologia i la tradició no ha de ser una cosa tancada perquè, si ho és, significa que està morta, i volem que la jota sigui dinàmica, estigui en moviment, amb coses noves i que sigui una celebració de tota una comarca que no està ancorada en el passat sinó que viu el present i mira cap endavant”.

Link videojota

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Perseguint el passat perdut

Seguir les petjades de la història per a ser més rics. Viatjar al passat a través de la recerca, l’estudi i el treball en una comarca que ha envellit a la vora del riu, contemplant impàvida el pas de les civilitzacions, les tradicions, els avenços tecnològics. Hereus de la tradició dels estudis de noms com Carmel Biarnés, Josep Maria Pros o Pere Muñoz, diversos col•lectius de la Ribera d’Ebre treballen avui per desentelar alguns dels secrets que els anys han cobert de pols i cendra.

L’afany del saber, de reviure uns anys del passat més gloriós al cor de la Ribera es guarda en una llarga i ampla nau industrial a les afores de Móra la Nova, travessada per un bon grapat de raïls de ferro. La immensa nau acull l’Associació per a la Preservació del Patrimoni Ferroviari i Industrial (APPFI) formada per desenes de persones voluntàries, vingudes d’arreu de Catalunya i que, amb precisió quirúrgica, treballen en la rehabilitació d’antigues locomotores que durant el segle passat viatjaven per tot l’Estat i que tenien a Móra la Nova un nucli important d’emmagatzematge i reparació. El president de l’entitat, l’arquitecte Jordi Sasplugas, assegura que “durant la primera meitat del segle XX, Móra la Nova va acollir una de les cotxeres més importants del sud de Catalunya, que va ser un actiu importantíssim de riquesa i prosperitat, no només a Móra la Nova sinó també a tota la comarca”.

Voluntaris restaurant la Mikado a la cotxera de Móra la Nova. Foto: APPFI

Voluntaris restaurant la Mikado a la cotxera de Móra la Nova. Foto: APPFI

Entre desenes de vagons i locomotores, hi destaquen algunes màquines com la Bonita –una màquina de vapor vinguda al 2012 procedent de l’estació madrilenya de Delicias-, la Yeyé –una locomotora Dièsel de 1969- o la imponent Mikado –locomotora de vapor construïda el 1957- que actualment s’està rehabilitant per poder-la tornar a posar en funcionament ja de cara al 2015. “És una maquinària molt complexa i antiga, que ha patit deteriorament i, amb l’ajut de diversos tècnics britànics estem desmuntat tota la locomotora per tal de diagnosticar quins desperfectes té i poder solucionar-los, una tasca que tardarà gairebé un any a completar-se”, assegura Sasplugas.

A banda del component nostàlgic que empeny els voluntaris a invertir centenars d’hores recuperant les màquines, l’associació del ferrocarril té com a objectiu principal poder posar en funcionament en els propers anys un tren turístic d’època, que viatgi de Reus a a Casp, passant per Móra, com feia antigament. “Es tracta d’un convoi d’època que recorreria les vies que existeixen en l’actualitat amb l’objectiu de captar bona part del turisme de la Costa Daurada i portar-lo cap al territori mitjançant un actiu turístic que avui no tenim”, conclou Jordi Sasplugas.

L’esplendor del ferrocarril a la comarca es va veure alterada per la Guerra Civil Espanyola (1936-39), que l’any 1938 va convertir el territori en la batalla més sagnant que recorda el país. Es calcula que hi van perdre la vida més de 17.000 persones, víctimes dels bombardejos, els trets i la metralla. Pobles sencers van ser destruïts, com és el cas de Corbera d’Ebre, on ara diverses associacions treballen en la recerca per a aprofundir en els les maniobres bèl•liques dels quinze mesos que va durar la Batalla de l’Ebre, però també per a conèixer la vida quotidiana dels soldats i de la població civil durant el conflicte. Amb aquest objectiu, associacions com la del Poble Vell de Corbera, o l’associació Cota 402 estan treballant en la rehabilitació de diversos espais de la contesa, que desperten gran interès entre estudiosos d’aquest conflicte arreu del món. Assegut en el seu museu privat, Pere Sanz, membre de les dos associacions, explica que conserva més d’un miler de peces sobre la batalla de l’Ebre. A la sala ‘La Trinxera’, Sanz hi exhibeix tant material bèl•lic, com bombarders antiaeris, granades o fusells, com també el material que servia en el dia a dia dels soldats, com les medicines, jocs, correu postal, uniformes o llaunes de provisions. “Tinc un paquet de tabac republicà que va ser reciclat pels nacionals, amb el segell franquista posat sobre el paquet, i dos baralles de cartes, l’una amb la corona monàrquica dels nacionals a la capseta i l’altra amb una corona medieval republicana” explica Sanz exemplificant la riquesa de l’exposició.

Detall del museu la Trinxera, a Corbera d'Ebre. Foto: Ebredigital.cat

Detall del museu la Trinxera, a Corbera d’Ebre. Foto: Ebredigital.cat

Juntament amb els companys de l’associació Cota 402, Sanz treballa en la reconstrucció d’aquest espai (la cota 402) situat en una posició elevada entre Corbera i Gandesa i que va acollir el punt de comandament de la 35a Divisió Republicana. Amb l’objectiu de convertir les restes de les trinxeres en un museu a l’aire lliure, els voluntaris han excavat l’entorn, s’ha recuperat l’espai desgastat per la vegetació i la intempèrie i s’han reconstruït algunes estructures del comandament amb materials de l’època. Tot plegat amb l’objectiu de poder aprofundir en els fets més rellevants de l’últim segle al territori, i que ara es volen convertir en un atractiu turístic de primer ordre per a que la gent pugui conèixer la tragèdia in situ. “Oferim visites per a tothom qui ho vulgui, que pot començar la visita a la muntanya, a la zona de comandament republicà, baixar al Poble Vell de Corbera per a veure la desolació que van provocar les bombes i acabar la visita al museu de la Trinxera, on pot observar tota mena d’objectes de l’època”, explica Pere Sanz.

Una visita guiada a les trinxeres de la Cota 402. Foto: latrinxera.es

Una visita guiada a les trinxeres de la Cota 402. Foto: latrinxera.es

La Guerra es va endur moltes vides, va destruir pobles sencers i va canviar radicalment la manera de viure als pobles que la van patir sobre el seu terreny. Els combats, l’exili i la repressió posterior van fer que molts municipis de la Ribera perdéssin, fins i tot, les seues tradicions més emblemàtiques, com per exemple el seu ball de jota. A la Ribera d’Ebre parlar de jotes és tocar l’essència de la comarca. És una tradició heretada de temps immemorials i que a cada localitat va evolucionar de manera que a cada municipi es balla diferent respecte la resta. “En alguns casos es ballava amb coques a la mà, en altres casos es puntejava amb els dits, o fins i tot en alguns pobles, com ara Benissanet, els homes la ballaven tirant petards a les faldilles de les noies més atractives de la festa”, assegura la presidenta del grup de jotes de la Ribera “Lo fardell patxetí”, Mireia Grangé.

La festa de la jota 2013 es va celebrar a Ascó. Foto: Lajota de la Ribera d'Ebre

La festa de la jota 2013 es va celebrar a Ascó. Foto: Lajota de la Ribera d’Ebre

El 2010, només sis municipis de la Ribera d’Ebre conservaven el seu ritme tradicional i els seus particulars passos de ballar la jota. Va ser llavors quan diferents balladors i estudiosos de diferents municipis riberencs es van posar a treballar per a recuperar els ritmes, les coreografies i les particularitats de les jotes del passat. Grangé destaca que “en molts casos es va recórrer a l’obra del folklorista Josep Bargalló, que va investigar la jota a la comarca, a la vegada que s’hi incloïen alguns trets innovadors, però en molts altres casos es va poder recuperar en major mesura, gràcies a la memòria viva de la gent gran de cada municipi”. Al 2014 ja són catorze els pobles de la comarca que han recuperat el seu ball tradicional.

Fruit de la cooperació per recuperar i popularitzar la jota, fa cinc anys va nàixer la festa de la jota de la Ribera d’Ebre, un esdeveniment festiu itinerant pels pobles de la comarca, que consisteix en una ballada multitudinària de jotes, on la colla de cada municipi ensenya els seus particulars passos de ball a la resta. Enguany, la festa visitarà Riba-roja d’Ebre, que compleix vint anys de la recuperació del seu ball tradicional. “Un grup de treball ens vam reunir i vam parlar amb gent gran del poble, alguns fins i tot amb més de cent anys, i també a antics músics que antigament l’havien tocat”, assegura l’estudiós riba-rojà Josep S. Cid. Tot i això, Mireia Grangé assegura que “gran part dels balls tenien les seues particularitats però eren molt improvisats i, per tant, l’existència d’una coreografia és mentida, però ara cal marcar bé els passos per popularitzar-la i que la gent pugui aprendre a ballar-la i després, afegir-hi la innovació”.

Link videojota

Una altra iniciativa de recerca per a recuperar tradicions perdudes a la comarca la trobem en els treballs dels col•legis i instituts de la Ribera i la Terra Alta que, encapçalats pel professor de l’Institut de Flix, Biel Pubill, i l’Associació cultural lo Llaüt -d’Ascó- han editat

Una de les edicions del Tradijoc, a Móra d'Ebre. Foto: Biel Pubill

Una de les edicions del Tradijoc, a Móra d’Ebre. Foto: Biel Pubill

diversos reculls de jocs populars a la comarca. Lo caça fardatxo, la trisella o els quatre cantons són només alguns dels jocs que antigament es practicaven en les festes majors de la comarca i que avui, gràcies al treball de professors i alumnes s’han inventariat com a part de la història del territori.

Amb aquesta voluntat de recuperar els antics jocs l’any 2005 va nàixer el Tradijoc com una activitat compartida entre els alumnes de primer d’ESO de l’IES Flix, l’IES Julio Antonio de Móra d’Ebre i l’Escola Santa Teresa de Móra d’Ebre en la qual els alumnes dels tres centres jugaven als jocs populars que es practicaven anteriorment. A dia d’avui hi participen la majoria de centres de la Ribera i la Terra Alta i, segons el professor Biel Pubill, “el Tradijoc s’ha consolidat com una eina de convivència, interrelació i treball en equip dels diferents centres de la comarca”. Fruit d’aquest treball, el 2008 les localitats d’Ascó i Móra la Nova van acollir el congrés internacional de Jocs en la Història.

Link videojocs

Imatge | Posted on by | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

#Flixenlluita: Dies per a la història

Dimarts 19 de febrer

L’empresa Ercros anuncia que presentarà un ERO el divendres, dia 22 de febrer, per acomiadar unes 200 persones, 156 corresponents a la seua planta de Flix. Primera assemblea de treballadors al recinte de la fàbrica.
Ercros anuncia l’acomiadament de 156 treballadors a Flix (Ebredigital).

Dimecres 20 de febrer
Primeres concentracions a l’esplanada dels camions de la planta per impedir l’entrada de vehicles pesats. L’Ajuntament de Flix convoca un ple extraordinari per l’endemà i cita a tota la població a la plaça de l’Església per rebutjar l’ERO.

Dijous 21 de febrer

Prop d’un miler de persones es concentren a la Plaça de l’Església en rebuig als ajustos d’Ercros. El ple de l’Ajuntament insta l’empresa a no presentar l’ERO a l’administració i a negociar amb el govern de la Generalitat.

Més de 1000 persones es concentren davant l’Ajuntament de Flix per donar suport als treballadors d’Ercros (eljornal).

Image

Divendres 22 de febrer

Ercros ignora la petició de l’Ajuntament i presenta l’ERO davant el Ministeri de Treball i es nega a negociar amb la Generalitat atenent que els ajustos també afecten una planta de fora de Catalunya, la de Cartagena. Comencen els 30 dies hàbils de negociacions entre treballadors i empresa.

Dies següents

Els secretari general d’ICV al Parlament, Joan Herrera, i el diputat d’ERC al Congrés Joan Tardà (ERC) visiten Flix. Exigeixen a Ercros que mantingui l’activitat industrial a la Ribera d’Ebre i amenacen en demanar “responsabilitats mediambientals” si l’empresa decideix marxar. Tots els grups parlamentaris fan arribar les seves mostres de suport a l’Ajuntament de Flix.

Joan Herrera reclama “responsabilitat” a Ercros i que mantingi l’activitat a Flix (ICV)

Al costat dels treballadors de Flix que pateixen la depredació d’Ercros (article de Tardà a indirecte.cat).

Divendres 1 de març

Centenars de persones tallen les vies de ferrocarril a l’estació de Flix i inicien una marxa cap a l’esplanada de camions de la fàbrica. Hi assisteixen els diputats del PSC Maurici Lucena, Xavier Sabaté i Núria Ventura.

Unas 500 personas cortan la vía de tren en Flix en portesta contra el ERE de Ercros (Expnasión).

Image

Dilluns 4 de març

Més d’un miler de persones tallen la Diagonal de Barcelona i es manifesten davant la seu central d’Ercros a Barcelona. Catorze autobusos surten de Flix per assistir a la manifestació. Els manifestants aboquen terra a l’entrada en protesta contra els llots contaminats que Ercros ha deixat al riu Ebre durant els anys d’activitat. S’atura tota activitat productiva i comercial al municipi.

Un millar de vecinos de Flix protestan en Barcelona contra el ERE de Ercros (El Periódico).
Veïns de Flix protesten a Barcelona contra l’ERO de la factoria d’Ercros (Ara / ACN).

Flix desembarca a Barcelona per demanar a Ercros que es repensi l’ERO (3/24).

Image

Dijous 7 de març

Els regidors de l’Ajuntament de Flix convoquen un ple a les 15h coincidint amb la segona reunió de la mesa de negociació de l’ERO. S’aixeca la sessió al cap de 24 hores, quan finalitza la tercera reunió. Alguns veïns de la població passen la nit també a la plaça en suport a l’acció del consistori. El dia abans, el president de la Generalitat Artur Mas es reuneix amb els regidors de l’Ajuntament.
Tancada reivindicativa del ple de l’Ajuntament de Flix per a pressionar Ercros (El Punt Avui).

Divendres 8 de març

Més de 700 escolars del municipi es concentren a la plaça de l’Església sota la consigna “Ercros no ens robis el futur”. Hi participen des dels alumnes de l’Escola Bressol fins als estudiants dels cicles formatius de l’Institut.

Els alumnes de Flix contra l’ERO d’Ercros (Ràdio Flix)
L’escola també és Flix (CEIP Enric Grau Fontseré)

Image

Dilluns 11 de març

Més de 800 persones formen una cadena humana per encerclar la factoria d’Ercros des de l’entrada de camions fins a la porteria. Els treballadors d’ANAV acorden una concentració per al proper dimecres dins les instal·lacions de la Central Nuclear en suport a les portestes de Flix.

Un miler de persones formen una cadena humana a Flix contra l’ERO d’Ercros (ACN)

cadena

 Dimecres 13 de març

Desenes de vehicles recorren diferents municipis de la Ribera d’Ebre en una marxa lenta.

Una marxa lenta de cotxes mobilitza novament Flix a les portes d’una nova ronda de negociacions per l’ERO d’Ercros (aguaita.cat).

marxa

 Diumenge 17 de març

Els treballadors d’Ercros inicien una vaga indefinida. S’atura la producció a la planta a pocs dies del final de les negociacions amb l’empresa.

Els treballadors d’Ercros a Flix continuaran amb la vaga indefinida “costi el que costi” (ACN / Diari de Tarragona).

Dimarts 19 de març

La sala Ca Don Ventura de Flix acull una campanya de donació de sang sota el lema “abans que ens la prengui Ercros, la donem”. Més de 150 persones acudeixen a la donació, que omple totes les bosses que porta la delegació del Banc de Sang i de Teixits.

Tot seguit comença una VAGA DE FAM dels regidors de Flix, que està previst que duri fins que acabin les darreres negociacions dels treballadors amb l’empresa, dijous al migdia.

Donar sangre contra el ERE de Ercros (El País)
El ayuntamiento de Flix inicia la huelga de hambre de tres días contra el ERE de Ercros (EFE / La Vanguardia)

Comienza la huelga de hambre contra los despidos de Ercros (El Mundo).

sang

vaga de fam


Dimecres 20 de març

Darrera reunió dels treballadors d’Ercros amb l’empresa. Ercros posa sobre la taula la proposta final de l’ERO: 61 treballadors acomiadats i 14 de prejubilats. El comitè d’empresa torna a Flix per a presentar la proposta a l’Assemblea de treballadors.

Dijous 21 de març

L’Assemblea de treballadors de Flix REBUTJA per una àmplia majoria la proposta d’Ercros. Amb aquest rebuig, l’empresa pot aplicar l’ERO presentat inicialment, que preveu el tancament de la línia de producció de clor, amb 156 acomiadats. “Jo no vull ser còmplice de cap acomiadament. Per això dic que no i que facin el que vulguin. Avui jo dormiré tranquil·la i podré mirar la gent als ulls”, comentava una de les treballadors de la planta. El veredicte de l’assemblea va ser de 100 vots contraris, 59 a favor, 1 de blanc i 5 nuls.

Flix rebutja la proposta d’Ercros (8tv).
La plantilla d’Ercros rebutja l’última proposta de l’empresa per reduir els acomiadaments (Vilaweb).

Divendres 22 de març

La mesa de negociació ACCEPTA l’ERO plantejat per Ercros. Els únics vots contraris dels representants de Flix no són suficients i els treballadors acaben acceptant les negociacions de l’empresa tot i que la planta de la Ribera d’Ebre és on es concentren la majoria d’empleats afectats. A continuació el comunicat d’Ercros.

601497_598748086819452_151270472_n

Dissabte 23 de març

L’Ajuntament de Flix convoca un ple extraordinari on es comunica a la població que l’ERO d’Ercros ha tirat endavant. Entre llàgrimes, els regidors retreuen a l’empresa la seva poca disposició a negociar i la seva opacitat. Es proposa deixar d’anomenar-la “la fàbrica” i tractar-la com qualsevol altre centre de treball que hi pugui haver a Flix. Des de l’Ajuntament es demana el mateix recolzament per lluitar ara per atreure inversions de futur al municipi.

Desconsol màxim a Flix davant la resolució de l’ERO d’Ercros que deixarà sense feina a 75 treballadors. (ACN / Ebredigital).

782592

Publicat dins de Terres de l'Ebre | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Les cendres d’Horta

“El curs de la natura no s’atura, la vegetació torna a brotar, però les vides humanes mai no les tornarem a veure aquí, entre nosaltres.  Tots els veïns d’Horta de Sant Joan, tothom coincideix que cap bosc val la vida d’una persona, i per això molts veïns del poble es van queixar perquè sembla que els comandaments es van relaxar i no van ser al cas de donar les ordres que haguessin salvat les vides dels GRAF Lleida”. La Dolors Espinet relata al seu llibre La veritat crema (Pagés Edicions, 2009) l’infern particular de les famílies dels cinc bombers morts a Horta de Sant Joan. La lluita d’aquestes famílies és aferrissada i constant per arribar a una cosa tan senzilla, i alhora tan complicada, com saber la veritat.

Germana de Pau Espinet, que va perdre la vida al tràgic incendi, la Dolors és una persona que batalla per saber les circumstàncies que es van cobrar la vida del seu germà. La seva enteresa, treball i esforç l’han portat a entrevistar-se amb polítics, veïns i bombers a la recerca d’una explicació que pugui ajudar a saber per què els cinc bombers van perdre la vida a la Terra Alta i, així, pugui fer-se tot el que sigui possible per a que una tragèdia com aquesta no es torni a repeir. La veritat crema i se sabrà tot. La història d’una dona que busca saber allò que li pertoca.

Tres anys ja han passat des del incendi a Horta de Sant Joan. I passejant pels carrers de la localitat t’adones com la vida i el temps han anat empolsant el record que els seus habitants tenen d’aquelles dues setmanes entre juliol i agost de l’any 2009. Tot allò que abans es convertia recel, silencis i mirades perdudes quan algú preguntava sobre el tabú del incendi, ara s’ha traduit en la sinceritat i la tristesa de qui recorda una tragèdia en temps passats. Les ferides cicatritzen.

La ràbia i la indignació per no haver estat inclosos en l’operació d’extinció del incendi era habitual entre els habitants d’Horta. El coneixement dels camins i els senders dels Ports, dels canvis bruscos de vent en caure la tarda o de les masies situades més a prop del incendi van ser desestimats pels oficials bombers a l’hora de lluitar contra el foc. Els La gent creue que podia haver fet més per salvar la vida dels cinc, i així ho recull l’obra de Dolors Espinet i ho reconeix el propi alcalde de la localitat, José Antolí. Mirar enrere, però, ja és inútil a dia d’avui i cal confiar en la tasca dels jutges que s’encarreguen del cas.

Tres hiverns ja han passat, i ara toca pensar en replantar les més de mil hectàrees que va devastar el foc. El projecte de reforestació dels paisatges d’Horta preveu la plantació de 10.000 nous arbres en dues fases, fruit de la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i el Fons Nacional Jueu. El nou bosc es plantarà durant la tardor i prioritzarà la plantació d’espècies com el roure i l’alzina, que alentirien la propagació del foc en cas d’incendi. L’anterior alcalde del municipi, Àngel Ferràs, assegura però que “cal apostar sempre per espècies autòctones, com la pinassa i l’alzina, per a que la seva adaptació al medi sigui la correcta”. L’actual alcalde, José Antolí destaca que “els incendis s’han d’apagar a l’hivern, mantenint els boscos nets, fent tallafocs i evitant que hi hagi cases al mig de la vegetació”. “A l’estiu ja poca cosa podem fer-hi”, conclou Antolí.

Però no tothom pensa el mateix. El savi autodidacta Salvador Carbó, un dels habitants més cèlebres d’Horta, assegura que “el millor que es pot fer en aquests casos és no fer res”. “Molts cops els éssers humans ens pensem que ho podem arreglar tot però la veritat és que la naturalesa és molt més sàvia que nosaltres i volem solucionar els problemes però molts cops el que acabem fent és empitjorar les coses”, defensa Carbó.

Sigui com sigui, mentre segueix l’espera per a les famílies de les víctimes i la vida continua el seu curs normal al municipi d’Horta, els paisatges desolats pel incendi han anat recuperant, poc a poc, el seu verd natural. En silenci. Un silenci sepulcral només trencat pel so de les cigales i l’anar i venir del vent. Com a testimoni, al peu del massís dels Ports hi reposa un petit monument de pedra amb el nom de cinc valents que els habitants d’Horta ja mai oblidaran: Jaume, Ramon, Jordi, David i Pau.

—-

*Una notícia que vaig fer per la Xarxa de televisions locals pel tercer aniversari de l’incendi: http://www.xarxanoticies.cat/infolocal/noticies/article?id=1037019

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Adéu avi Josep

Josep Sabaté en l’entrega del guardó Avi Comarcal 2011. Font: CC Ribera d’Ebre

És complicat que hi hagi algun adult de Flix que no recordi la seva imatge. La figura d’aquell vellet adorable que, amb pantalons curts i boina al cap que, ajudat pels seus pals de trekking, escalava pacient l’avinguda Catalunya, com un jove sirgador que empeny valent el llaüt, pacient, reptant la força del cabal de l’Ebre.

Dia a dia, setmana a setmana i any a any. Recorria el poble de banda a banda del carrer. Caminava, disposat a fer el que millor se li donava: explicar històries. Només necessitava un oient, paciència, i temps. Tant hi feia si a qui parlava era un vell amic, un foraster o el fill d’algun conegut. Sempre hi havia temps per parlar de la comarca, dels canvis, de l’abans, de la joventut i de la vellesa, del pas del temps.

Una càlida atmosfera l’envoltava quan s’asseia en una cadira de fusta del menjador. Es recolzava sobre la taula, mentre una llum tènue engroguia una estança on lluïa una vella prestatgeria de fusta plena de records en forma de fotografies i escrits. Només calia parar bé l’orella. Ell ho feia tot. Movia de pressa la boca i el cervell li anava a cent. Les paraules li sortien una rere l’altra, entrellaçant-se, combinant-se per intentar posar ordre a aquell calaix de sastre que eren els seus records. T’agafaves bé a la butaca, t’acomodaves, i només calia escoltar. Una història rere una altra. Al cap d’unes hores ja eren deu, dotze, vint… Amb aquesta màgia especial que tenen unes històries que no van passar ni a l’Antiga Roma, ni als mar del Carib, ni a l’Orient Llunya, sinó a la mateixa terra que tu i jo trepitgem cada dia.

El treball des de ben jove a la farmàcia, l’antic col·legi de monges, la guerra, el patiment, la misèria, els viatges setmanals a les presons de Barcelona, la seva trobada amb Enrique Líster, el treball a la fàbrica, el franquisme, el treball a l’ajuntament com a regidor i tinent d’alcalde… Mil i una històries. Mil i una vivències que li van valer, l’any 2003, la medalla de Francesc Macià que atorga la Generalitat en reconeixement als mèrits en el treball, l’esforç i la constància. L’any passat va ser reconegut Avi Comarcal de la Ribera d’Ebre 2011.

A principis de mes va marxar. Amb la seva partida, quatre persones han perdut un pare, quinze han perdut un avi, molts hem perdut un mite, un referent. La comarca ha perdut una de les fonts de saviesa més abundants. L’home dels mil records. Ha perdut el seu avi. Sigui on sigui, però, estic convençut que el senyor Josep encara a hores d’ara estarà fent allò que més li agradava: explicar les seves històries. M’agradaria escoltar-lo. Adéu senyor Josep, fins aviat.

Publicat dins de Gent | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les Terres de l’Ebre, on més es parlava el català

A tots els que vivim en municipis allunyats del cor del país ens passa sovint. Quan sortim de les nostres terres i topem (la majoria de vegades per primer cop) amb algun catalanoparlant de més enllà de Montserrat no és estrany que es sorprengui, es posi les mans al cap o se li escapi un somriure burlesc quan ens sent parlar.

Amb sis anys a cavall entre les Barcelones i l’Ebre he vist de tot. Gent de l’Emprodà que treu pit dient que és allà on es parla el català més pur, gent del Bages que presumeix de tenir el català més estàndard o gent de Barcelona que s’omple la boca dient que és allà on hi ha més nombre de catalanoparlants.

Davant això, la tècnica sempre és la mateixa. Assentir i creuar una mirada de complicitat amb els companys de Lleida, València i les Balears. Tots ens sentim orgullosos de parlar la llengua tal i com ens van ensenyar els nostres pares i avis. No cal dir que a casa nostra estem asvanits d’anar a jardar i que los xiguets xalon, i que arribon a casa amerats i plens de mondícia encara que s’haigon d’agitar pronte per nar al cole l’undemà.

Davant d’aquest quadre, ja feia temps que tenia al cap mirar les dades sobre la implantació del català a les diferents zones de Catalunya i va ser dilluns (02/IV/2012), desprès de la constitució de l’Assemblea Nacional de Catalunya a Flix, que se’m va acudir donar-hi un cop d’ull, i posar una mica el nas.

La decepció va arribar de seguida en veure que les dades més recents de les que hi ha constància són de l’any 2001. És a dir, unes dades ja obsoletes a causa del gran canvi demogràfic que ha experimentat el país en la última dècada. Tot i això, continuen sent dades representatives del final de la dècada dels 90 i els primers anys dels 2000. A més, també poder ser un bon estadístic de contrast si surten noves dades més recents.

La web de la Generalitat ofereix la consulta de dades lingüístiques segons cinc variables (l’entén, el parla, el llegeix, l’escriu i no l’entén) i a partir de vuit demarcacions diferents: Barcelona metropolitana, Girona, Comarques centrals, Penedès, Pirineu i Aran, Ponent, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. Tot i que manquen les dades del Penedès.

Les dades que facilita la web, però, són absolutes i, per tant, ens donen informació sobre el nombre total de persones que tenen coneixements de català. Lògicament, però, aquestes dades no ens serveixen per comparar la implantació entre diferents vegueries ja que les dades absolutes estan totalment condicionades pel diferent nombre de població entre les demarcacions.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la Generalitat de Catalunya.

Lògicament, la zona de Barcelona és la que presenta les majors dades en totes les variables ja que acumula una població immensament superior al de les altres demarcacions. La població major de dos anys a la zona metropolitana supera els quatre milions de persones i es seguida, de molt lluny, per les comarques gironines, que superen el mig milió. El territori amb menys població és el Pirineu/Aran amb 61.000 persones majors de dos anys, seguit de les Terres de l’Ebre amb 154.000.

Per poder comparar el nivell de coneixement del català en relació al total de població hem de transformar les dades absolutes en dades relatives, per exemple en percentatges. I és aquí on ens emportem una grata sorpresa.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la Generalitat de Catalunya.

Veiem en aquesta segona taula, com les Terres de l’Ebre són la segona demarcació on més persones entenen el català i la primera on més es parla el català.

De cada cent persones, es calcula que unes 97 persones a casa nostra entenen el català, una xifra que només supera, i de molt poc, la demarcació del Pirineu i l’Aran, que s’apropa al 98%. Les terres de Ponent també tenen un percentatge similar al de l’Ebre.

Si mirem la següent variable, a més, veiem que les Terres de l’Ebre són el territori amb més ràtio de catalanoparlants per cada cent habitants. Així, veiem com, amb un 87’48% és el percentatge més gran seguit d’altres territoris com Ponent (86,25) o el Pirineu i Aran (85,85%). D’altra banda, serien el Camp de Tarragona i Barcelona les demarcacions amb menys percentatge de catalanoparlants.

Amb aquestes dades també podem intuir, tot i que  ens faltarien estadístics de contrast d’anys anteriors, que és en els territoris on hi ha menys on hi ha un percentatge més alt de gent que parla i entén el català. És el cas el Pirineu/Aran (61.000), les Terres de l’Ebre (154.000), o Ponent (291.000).

Llegir i escriure

Tot i això, les dades de llegir i escriure no són tant generoses. Pel que fa a la lectura, les Terres de l’Ebre, amb un percentatge de 79%, només supera a les demarcacions del Camp de Tarragona i Barcelona. En la població que escriu, l’Ebre cau a la penúltima posició amb un 51% de la població superior a dos anys, només per davant de Barcelona.

Tot i això, cal matisar que totes aquestes dades, tant les de parlar i entendre com les de llegir i escriure, mesuren la implantació del català a les diferents demarcacions però no els usos que se’n fa. I, quan parlem de llengua, no és el coneixement d’aquesta la que la estimula i enriqueix, sinó el seu ús quotidià.

També s’ha de destacar altre cop que en tots els casos estem parlant de dades del 2001, prèvies als grans fluxos migratoris que es van donar durant la primera dècada dels anys 2000. Per tant, no podem parlar de la implementació del català a dia d’avui seguint aquestes informacions ja obsoletes i desactualitzades.

Publicat dins de Llengua, Terres de l'Ebre | Deixa un comentari

D’Arnes a Barcelona parlant de bruixes

El Sol començava a caure al cel de la ciutat comtal quan, de sobte, una espessa boira va tenyir de blanc tota la costa de Barcelona. La ciutat es vestia de ponent per conèixer de primera mà la magia de La metgessa de Barcelona.

Va ser al Passeig de Gràcia, la porta de molts dels misteris que guarda aquesta meravellosa ciutat, on l’autor, en David Martí, acompanyat per l’escriptor Joan Bruna i l’editora Pilar Beltran, va presentar la segona entrega  de Les Bruixes d’Arnes

Vaig poder conèixer al David durant la meva etapa a Ràdio Móra d’Ebre on vaig convidar-lo a narrar la firma dels divendres, una breu peça d’opinió per tancar L’hora L, el nostre magazín del matí. En les seves firmes, el David sempre acabava agraint l’atenció dels oients i destijant-los, sempre, “màgia per a tots”.

La màgia. En  David creu en la màgia. I va ser aquesta màgia la que el va portar a penjar el tratje i la corbata d’un dia per l’altre i dedicar-se a explicar històries.

Ja a Les Bruixes d’Arnes, en David ens explica una història d’amor, odi, llegendes, misteris i il·lusions de la mà de les bruixes Maria i Lluna Aymerich, dues dones capaces de desafiar el podrit entrellat de la societat del segle XVI per defensar el que elles creuen i estimen.

En la mateixa línia que Les Bruixes, arriba la segona entrega de la saga (i en queda pendent una tercera). La metgessa de Barcelona reprendrà la història de la primera novel·la, aquest cop ja lluny dels paratges d’Arnes, Vallderroures i Horta de Sant Joan, per continuar entre els carrers de la intrigant ciutat de Barcelona i els seus secrets.

És difícil tenir el llibre entre les mans i no poder començar a gaurdir-lo. Tot i les meves ànsies, la falta de temps fa que no pugui començar a degustar-lo fins Setmana Santa. Només puc agafar-lo, obrir-lo i fer-ne un petit tast, cosa que hem deixa encara més assedegat d’una bona novel·la i, sobretot, d’una bona dosi de màgia. Paciència.

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , | Deixa un comentari